Papallona

[aquest és el primer conte que rescato d'un calaix oblidat. El vaig escriure ara ja fa uns anyets i va dedicat a una de les persones més especials que conec :) ]

Hi ha somnis que cal dormir de puntetes.... Per no trencar l'encanteri.

Somnis que t'agradaria tenir en una nit de lluna plena vora el mar, amb el soroll de les onades a cau d'orella, com desvetllant-nos un secret que només pot ser nostre.
Aixecar-te enmig de la sorra i contemplar com res és vagament important.

Altre cop m'he detingut en la pàgina quinze de l'àlbum de fotos. Tercera foto de la segona filera començant per dalt, aquella en la que mires amb ulls de papallona somrient, com si la teva mirada volés per damunt dels salzes que tens darrera.
Primera foto de la pàgina setze, aquella que, encara que esquinçada ha perdurat al temps.
La papallona dorm profundament en l'esponjositat d'algún núvol, i els teus ulls color mel reposen ara dins els meus. M'abraces per darrera i tot sembla tret d'un somni.

Tanco l'àlbum. M'aixeco. Cau un sobre.
La mirada fugissera mira cap al terra, un sobre amb notes de temps i olor de passat enmarca el quadre perfecte de la melangia, que ja rodola galtes a baix acaronant-me les galtes i besant-me els llavis que pronuncien el teu nom.
L'obro amb aquestes mans tremoloses, massa gastades, massa oblidades, vuitanta-un anys de records que encara conservo tot i la meva avançada edat.
"Demana'm la lluna, però estigues preparada per quan el sol comenci a donar voltes al teu voltant" vas dir algun dia...
Tretze segons de somriure, llegeixo la nostra última carta abans de perdre't per sempre en aquella nit d'estiu.
A vegades els camins s'uneixen... d'altres se separen i d'altres no es tornen a trobar.

Jugar un cop més a empresonar els nostres sentiments dins de pergamins o simples fulls de diaris, que posteriorment col·loquem amb molt de compte dins una ampolla que llencem al mar, esperant que retorni... o potser no.
Pensar en les coses que hem viscut i en les que queden per viure, amalgamar històries sense sentit com a caprici de la imaginació.

Tornar-te a veure és un deliri, però bé saps que em conformaré amb les restes de la nit, aquelles que em difuminen la teva imatge impassible al temps, aquelles que em desen suament el teu record reposant en la memòria sense modificar cap detall, cap carícia, cap besada...

La llum de la lluna il·lumina la sala, i la pluja colpeja els vidres. Assentada al sofà acaricio aquella foto gastada pel temps.
Em sento feliç, acluco els ulls.... et veig....


Shhh... ja dorm.... per sempre.

Hi